dilluns, 14 de novembre de 2011


DIUMENGE 13 DE NOVEMBRE DE 2011
A veure, per on començo? Com que els dies han anat passant i el dimarts ja s’acosta, continuo pensant que potser té més sentit escriure després de les nostres cites de demà passat, ja que llavors se suposa que tindrem respostes a diverses preguntes, per exemple: Van aconseguir treure-ho tot? Encara hi ha captació on era el tumor? I l’informe de patologia? És el mateix tipus de tumor? Per què l’Ale no va respondre a la quimio? Per què no hem sabut res més sobre si ens finançaran o no el tractament? Tanmateix, ja han passat força dies, i si no escric fins al dimarts aquests últims que han passat em semblaran molt remots, i m’agradaria deixar constància almenys de part del que ha estat passant.

La cirurgia va anar bé, i en els últims dies hem vist com l’Alejandro recobrava més i més força, fins al punt que ja sembla gairebé del tot el mateix Alejandro d’abans de la intervenció. Hem estat molt a l’expectativa: pendents de cada petit espasme o ganyota de dolor, coixesa, debilitat o cansament excessiu. Estic segura de què l’hem tornat boig, tot i que sempre intentem dissimular la nostra preocupació. De tota manera sembla que s’està recuperant completament. Una de les condicions clau sota les quals vam decidir entre tots ficar-nos en això va ser que solament es fes si l’Ale tenia la possibilitat de sortir-ne sense dolor a llarg termini i capaç de “córrer i saltar com sempre”: per això potser hem estat massa atents a cada petit detall. 

Els primers dies a casa van ser una mica durs perquè l’Ale encara tenia molèsties i debilitat a la cama esquerra, però en els últims dos o tres dies sembla que va millorant. Ahir vam dur els nens al Cosmocaixa a veure una exposició sobre dinosaures i l’Alejandro va estar corrent amunt i avall com un possés durant l’hora i mitja que hi vam ser. Va demanar que el pugéssim a coll solament per veure els dinos als que no aconseguia arribar ell solet. I torna a ser l’últim d’adormir-se a la nit. Sé que ja ho he dit, però em al.lucina tant la seva capacitat de recuperar-se... És el nen més fort, més valent i més tossut que conec. Fins i tot amb molèsties a la cama i a la incisió, poc després de tornar de l’hospital va insistir a pujar a la seva moto i córrer mentre anàvem a fer encàrrecs. Va arribar un moment en què el vaig haver de parar físicament perquè es notava que li molestava molt, li vaig haver de dir que era superfort i supervalent, però que no passava res si parava i descansava si li feia mal. Ell em va mirar i em va dir: "Ja ho sé", i després va
seguir amb el que estava fent. Vaig acabar dient-li que la que estava cansada era jo i que necessitava asseure’m i prendre’m un cafè, si no li feia res, i que es podia prendre alguna cosa per beure ell també. Hi va estar d’acord, així que vam
 estar asseguts uns 15 minuts en una terrassa abans de tornar-nos a posar en marxa. A vegades em deixa al·lucinada. Només té quatre anys.

També estem, com sempre, impacients de conèixer els resultats de les proves. L’Alejandro mai no ha estat tant temps sense tractament des de la recaiguda, i això em fa molta por. El tumor no es va encongir amb la quimio, tot i que sembla que va servir per evitar que creixés més, així que esperem i resem perquè no aparegui res nou. El dimarts l’Ale començarà amb l’Accutane: s’ha  d’esperar que, si la cirurgia l’ha deixat sense evidència de malaltia, això mantingui a ratlla una altra recaiguda fins que comencem la teràpia d’anticossos. I no, no tenim cap notícia de CatSalut. No tinc ni idea de si això és bo o dolent, però tenim planejat esbrinar què està passant el dimarts. La data s’acosta i l’hospital d’Alemanya ha de rebre els diners per al tractament per avançat. Gràcies a totes les donacions ens falta poc per poder cobrir el cost del tractament, així que en aquest moment sentim que estem en una posició que ens permet pressionar-los una mica perquè es pronunciïn d’una o altra manera en lloc de deixar-nos penjats. Els 10-12 dies laborables que, segons ens van dir, feien falta per aprovar o denegar el finançament ja han passat. M’agrada pensar que, ja a aquestes alçades, algú ens podrà dir alguna cosa.

Així que aquí ens trobem. Esperant, esperant i esperant. Intentant mantenir la calma. Intentant centrar-nos en l’aquí i l’ara i no menjar-nos el coco amb el que pugui passar demà. Se suposa que el dimarts sabrem alguna cosa més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada