dilluns, 10 d’octubre de 2011

Notícies


dimecres 5 d’octubre de 2011
Notícies

Val, per on començar?  Tinc tal sensació de vertigen que he decidit posar-me ara a escriure, a veure si em centro una mica. Avui hem tingut analítica i control a l’hospital i era el dia que ens havíem d’asseure amb  l’oncòloga per parlar de les notícies que vam tenir d’Alemanya.  Sobretot del fet que allà consideren que la lesió és operable.

Abans-d’ahir, els cirurgians del nostre hospital es van reunir per mirar l’última ressonància i ahir van parlar amb l’oncòloga per donar la seva impressió. Doncs, resulta que ells també pensen que podrien operar.  No només hi hauria la cirurgiana que va operar l’Alejandro al març, sinó també el cap de traumatologia que sembla que és expert en aquesta part de l’esquena, els nervis, etc.  Ens hem de reunir amb ells el dimarts per parlar de tots els detalls, però si es decideix tirar-ho endavant, segurament el dijous de la setmana que ve, o el divendres com a molt tard, l’Alejandro ja estarà al quiròfan.  Uff.  És una cirurgia que té certs riscos que gairebé m’estimo més explicar amb més detall el dimarts, un cop presa la decisió.  Però, en un principi hi ha dues coses que podrien passar.  Una neuropatia de per vida o acabar amb el peu esquerre "caigut".  En el primer cas, si el risc és molt gran i la neuropatia té possibilitats de ser important, m’imagino que direm que no volem operar.  En el segon, voldríem més detalls.  També, vull pensar que existeix la possibilitat de dir-los que endavant, i depenent del que es trobin un cop allà, autoritzar o no que segueixin amb la resecció.  En aquest cas almenys aconseguirien diverses biòpsies per almenys saber contra què exactament estem lluitant en aquest moment.

 
Cap d’aquestes decisions les haurien de prendre mai uns pares. Què menjar, si es fa una activitat extraescolar o no, si es pot dormir a casa d’un amic o quin videojoc és apropiat. Aquestes són decisions que em veig capacitada per prendre.  No si és millor un dolor de ciàtica de per vida o un peu coix a canvi d’una resecció completa d’una lesió que podria, o no, créixer i estendre’s.  I després, és clar, encara tenim Alemanya. Per donar la millor oportunitat a aquest tractament amb anticossos, és millor afrontar-lo amb la menor càrrega de malaltia possible. Si aquesta cirurgia el pogués retornar a la "remissió", llavors valdria la pena, no? Doncs, ara no ho sé. Quan em pensava que era impossible operar-lo, ho tenia tot molt clar:  Tant de bo es pogués operar!  Ara, a la porta d’aquest moment, només em queden dubtes i més dubtes.  Veurem el que ens han de dir el dimarts.  I que trobem la tranquil·litat i pau que caldran per poder prendre la decisió correcta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada