DIJOUS 27 D’OCTUBRE
M’he hagut d’asseure i tornar a llegir els meus últims posts per recordar-me de tot el que ha anat passant aquest últim parell de setmanes. No és que no sàpiga què està passant, simplement se’m fa difícil recordar si una cosa ha passat avui, o va passar ahir o en els dies anteriors. Els dies són molt llargs i solen començar d’una manera i acabar d’una altra, i a vegades és difícil posar ordre.
Aquesta nit els nens se n’han anat al llit sense fer gaire sarau. A vegades em sento fatal, perquè m’he convertit en una espècie de sergent, tot i que això tampoc no significa que els envio al llit pitant i ja està. Primer llegim un conte. Després, en Carlos puja al seu llit, li faig a l’Ale tots els seus massatges (massatge dret perquè l’intestí rutlli, després un oli especial que li poso a les cicatrius de les cirurgies i a l’esquena, contra els efectes de la radioteràpia), després ens estirem junts i arraulidets, em pregunta si pot tancar els ulls, li dic que sí i llavors s’adorm. A aquelles alçades, en Carlos ja està roncant —literalment. I aquesta nit, he aconseguit aixecar-me d’allà i ficar-me al meu propi llit quan no eren ni les 22:30. A casa meva, això és tot un esdeveniment.
Bé, tornem al tema d’avui. Per als que no ens seguiu al Facebook, avui finalment he entregat tots els papers a la regió sanitària de CatSalut (la comissió encarregada de prendre la decisió preliminar, sobre si s’aprova o no el finançament públic per a un tractament mèdic en un altre país de la UE, que per cert, només es reuneix els divendres). Era la meva quarta temptativa, i avui hi ha hagut sort. El que passa és que havia tingut problemes amb un parell de documents que s’havien d’entregar. Un perquè estava signat per la nostra oncòloga en comptes del cap del departament. Fàcil d’arreglar. Després necessitàvem informació específica sobre el tractament des d’Alemanya. Hi va haver un malentès i la setmana passada els vaig entregar un e-mail, quan el que demanaven era un document oficial firmat pel metge d’allà. No tan fàcil d’arreglar. El divendres passat vaig escriure un e-mail al metge i, en veure que encara no n’havia sabut res i amb un altre divendres a tocar, ahir finalment li vaig trucar. Estic tan contenta d’haver trucat... Estava totalment saturat d’e-mails, encara n’hi quedaven 25 per llegir abans del meu. Li vaig explicar la situació i aquest matí he rebut el document que faltava.
Aquesta nit els nens se n’han anat al llit sense fer gaire sarau. A vegades em sento fatal, perquè m’he convertit en una espècie de sergent, tot i que això tampoc no significa que els envio al llit pitant i ja està. Primer llegim un conte. Després, en Carlos puja al seu llit, li faig a l’Ale tots els seus massatges (massatge dret perquè l’intestí rutlli, després un oli especial que li poso a les cicatrius de les cirurgies i a l’esquena, contra els efectes de la radioteràpia), després ens estirem junts i arraulidets, em pregunta si pot tancar els ulls, li dic que sí i llavors s’adorm. A aquelles alçades, en Carlos ja està roncant —literalment. I aquesta nit, he aconseguit aixecar-me d’allà i ficar-me al meu propi llit quan no eren ni les 22:30. A casa meva, això és tot un esdeveniment.
Bé, tornem al tema d’avui. Per als que no ens seguiu al Facebook, avui finalment he entregat tots els papers a la regió sanitària de CatSalut (la comissió encarregada de prendre la decisió preliminar, sobre si s’aprova o no el finançament públic per a un tractament mèdic en un altre país de la UE, que per cert, només es reuneix els divendres). Era la meva quarta temptativa, i avui hi ha hagut sort. El que passa és que havia tingut problemes amb un parell de documents que s’havien d’entregar. Un perquè estava signat per la nostra oncòloga en comptes del cap del departament. Fàcil d’arreglar. Després necessitàvem informació específica sobre el tractament des d’Alemanya. Hi va haver un malentès i la setmana passada els vaig entregar un e-mail, quan el que demanaven era un document oficial firmat pel metge d’allà. No tan fàcil d’arreglar. El divendres passat vaig escriure un e-mail al metge i, en veure que encara no n’havia sabut res i amb un altre divendres a tocar, ahir finalment li vaig trucar. Estic tan contenta d’haver trucat... Estava totalment saturat d’e-mails, encara n’hi quedaven 25 per llegir abans del meu. Li vaig explicar la situació i aquest matí he rebut el document que faltava.
En aquell moment, ja érem a l’hospital per a l’analítica i el control d’oncologia. A més, teníem cita amb l’anestesiòloga. Com que demà és divendres i no volíem perdre’ns més reunions de la Comissió, he estat intentant pensar com lligar tots els caps (l’oficina de CatSalut tanca a les 15h). Després de l’anàlisi de sang hem anat a veure l’anestesiòloga. Resultava que no ens tenia programats, perquè el divendres passat l’hospital va haver de tancar tota la part administrativa, les consultes, els quiròfans i tot allò no estrictament relacionat amb pacients ingressats o urgències (una de les brillants idees del nou Conseller de Salut per retallar la despesa sanitària).
En tot cas, la nostra oncòloga va programar la cita el divendres passat després del tractament (per sort la quimio en ambulatori no la van cancel·lar, almenys per ara), però com que no hi havia ningú d’administració per fer la programació definitiva, aquest matí hem hagut d’insistir que era INDISPENSABLE veure l’anestesiòloga avui, sí o sí, perquè s’acostaven el cap de setmana, el 31 (un altre dia de tancament per retallades), l’1 (dia festiu) i el 2 que ja era el dia de l’operació. I al final hem aconseguit veure-la. En sortir de la seva consulta encara ens quedava una mica de temps abans que hi hagués els resultats de les analítiques. Sense resultats no hi ha control amb l’oncòleg i, com que el personal de laboratori està tan retallat (una altra vegada gràcies al nostre estimat Conseller de Salut), poden trigar 4 o 5 hores a arribar, fins i tot més segons quin dia. Avui, tanmateix, això ha jugat al nostre favor. He aconseguit sortir de l’hospital, córrer baixada avall fins a la parada de metro, fer 2 parades de metro, baixar part d’un turó i pujar altre cop costa amunt i arribar a l’edifici de CatSalut... tot en menys de 20 minuts! La secretària d’oncologia, molt maca, ja m’havia imprès el document (gràcies, iPhone), així que finalment el dossier estava complet. Ho han rebut, m’ho han segellat, així que ara oficialment JA NO ÉS A LES MEVES MANS! Serà el que hagi de ser. Jo ja he fet la meva part. Ara els toca a ells. Se suposa que la resposta preliminar arribarà a mitjans de la setmana que ve. Personalment, mentrestant, faré tot el possible per no pensar-hi. Una altra cosa menys de la qual preocupar-se. Ara puc centrar tota la meva energia en la cirurgia. Per cert: en sortir d’allà, he tornat a baixar el turó, pujar part d’un altre, he agafat el metro per 2 parades, he enfilat corrent fins a l’hospital (en total, he trigat menys d’una hora entre anada i tornada) i encara ens hem hagut d’esperar 2 hores més per veure l’oncòleg!
En tot cas, la nostra oncòloga va programar la cita el divendres passat després del tractament (per sort la quimio en ambulatori no la van cancel·lar, almenys per ara), però com que no hi havia ningú d’administració per fer la programació definitiva, aquest matí hem hagut d’insistir que era INDISPENSABLE veure l’anestesiòloga avui, sí o sí, perquè s’acostaven el cap de setmana, el 31 (un altre dia de tancament per retallades), l’1 (dia festiu) i el 2 que ja era el dia de l’operació. I al final hem aconseguit veure-la. En sortir de la seva consulta encara ens quedava una mica de temps abans que hi hagués els resultats de les analítiques. Sense resultats no hi ha control amb l’oncòleg i, com que el personal de laboratori està tan retallat (una altra vegada gràcies al nostre estimat Conseller de Salut), poden trigar 4 o 5 hores a arribar, fins i tot més segons quin dia. Avui, tanmateix, això ha jugat al nostre favor. He aconseguit sortir de l’hospital, córrer baixada avall fins a la parada de metro, fer 2 parades de metro, baixar part d’un turó i pujar altre cop costa amunt i arribar a l’edifici de CatSalut... tot en menys de 20 minuts! La secretària d’oncologia, molt maca, ja m’havia imprès el document (gràcies, iPhone), així que finalment el dossier estava complet. Ho han rebut, m’ho han segellat, així que ara oficialment JA NO ÉS A LES MEVES MANS! Serà el que hagi de ser. Jo ja he fet la meva part. Ara els toca a ells. Se suposa que la resposta preliminar arribarà a mitjans de la setmana que ve. Personalment, mentrestant, faré tot el possible per no pensar-hi. Una altra cosa menys de la qual preocupar-se. Ara puc centrar tota la meva energia en la cirurgia. Per cert: en sortir d’allà, he tornat a baixar el turó, pujar part d’un altre, he agafat el metro per 2 parades, he enfilat corrent fins a l’hospital (en total, he trigat menys d’una hora entre anada i tornada) i encara ens hem hagut d’esperar 2 hores més per veure l’oncòleg!
Demà ens reunirem amb el traumatòleg perquè ens expliqui què passarà a l’operació. Estic amb l’ai al cor, però sembla que les coses es van arreglant. Necessito confiar que això és el millor i que tot anirà bé. Alemanya continua allà, a la línia de l’horitzó, però per ara la nostra energia es concentra en la cirurgia. I ara que els nens ho saben, podem parlar del tema obertament. El pes que porto sembla que es va alleugerint a poc a poc. I ara, si almenys pogués aconseguir respirar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada